Algú m’està fent un elogi de la cultura. No sé de què em parla.
Conec coses com “la cultura dels Nyo-Nyo”, per exemple. Conec coses com “la cultura grega”, per exemple. Són coses diferents: com diferents són l’antropologia i la filosofia.
Si em parlen de la cultura dels pobles ibers o inuits, espero sentir informació sobre cases, eines, maneres de cuinar o de vestir, sobre costums socials, creences, tabús…
Si em parlen de la cultura clàssica d’Atenes, o de la Xina, em parlaran d’abstraccions matemàtiques, d’idees sobre el coneixement del món i del seu origen, sobre els astres, i la divisió del temps en mesos solars o de la lluna…
En alguns textos de cultura no m’ensenyaran res sobre la vida de les dones, sobre la manera de cuinar, sobre com netejar la roba o els estris de la casa. No sabré si la gent seia en cadires, en butaques, o en coixins al terra. No em diran cada quan canviaven els llençols del llit (si tenien llençols al llit, si tenien llits…).
En alguns textos de cultura no em diran si els caçadors (i caçadores) tenien una idea meditada sobre la fragilitat moral humana. No sabré si coneixien el nombre pi, o si eren conscients de la diferència entre les oracions coordinades i les subordinades. No sabré si tenien records transmesos sobre els avantpassats, o si només coneixien les faules morals que algú els recordava amb tossuderia. Si s’havien plantejat quins avantatges adquirien vivint en grup, o si era millor viure de manera solitària.
La cultura ens ajuda a viure en la natura, i de la natura. La cultura ens ajuda a sobreviure en la natura. La cultura, adversària i filla de la natura, ens ensenya a vèncer la natura, perquè la natura sovint ens duu la contrària. Duu la contrària al nostre afany de sobreviure. Contradiu la nostra necessitat de permanència en vida. La vida natural culmina sempre en la mort.
La cultura ens ensenya a lluitar en i en contra de la natura. La cultura ens adverteix, també, que una victòria definitiva seria un suïcidi.
La cultura de creixement personal s’esgota en ella mateixa, perquè la nostra vida, culta o inculta, és breu. La cultura intel·lectual, científica, racional, que busca el coneixement de la natura, s’ofega, tard o d’hora, en un món incomprensible, perquè som natura (molt petita) i el món és natura (molt gran).
La cultura social ens permet crear entitats ultra-humanes que perduren en el temps i que obtenen un creixement constant. Fins que són tan grans que destrueixen la possibilitat de mantenir espais suficients per a la natura. La cultura social, antropològica, basada en el contacte amb la terra, amb l’aigua, amb els animals, els vegetals, creix fins a devorar tant com pot la terra, l’aigua, els animals, els vegetals. I, tard o d’hora, desapareixerà, perquè ja no podrà créixer més, i tampoc es podrà mantenir, perquè una societat que s’ha fet gran, si es fa petita, no es fa petita: desapareix. I, potser, llavors, també haurà desaparegut la natura, o haurà canviat, com ha canviat altres cops, en aquest planeta mateix.
La cultura ens és fonamental, per fer-nos persones, però no ens l’hem de prendre massa seriosament.
La cultura ens ajuda a fer la vida més còmoda i llarga, i ens ensenya que la vida és penosa i curta.