No m’agrada la gent que davant la línia plana i llarga que dibuixen a mitges els blaus del cel i del mar, no s’emociona.
No m’agrada la gent que, mirant l’horitzó i els núvols i la línia mòbil que al fons de l’horitzó s’omple de petites sotragades sense aturar-se mai, no s’emociona
No s’emociona perquè davant de la línia silenciosa i constantment mòbil i sorollosa del mar deixa de mirar el mar i es mira els peus, i li agraden, o potser no, o les ungles, que li agraden massa, o les troba lletges.
I no veu res més, perquè davant del sol que puja i baixa i sembla que no es mogui, s’escolta a ella mateixa, la remor del seu pit, del seu cor, preocupada perquè li sembla que el cor li reclama algun destí més noble, més perfet que la simple línia del mar.
No m’agrada la gent que davant d’un silenci ple de la remor profunda del mar no s’emociona. I no ho fa perquè voldria sentir-se sol, sol i monarca, diferent, perquè és diferent, perquè els altres, ai els altres, no entenen, són febles, ploren, s’emocionen.
Aquella gent no s’emociona perquè, així, davant del mar, d’esquena al món, amb vestits de negre antic i elegant, pot imaginar l’altra banda del mar, l’altra costa, l’altra platja, les altres gents, que a l’altra banda del mar, que ell no veu, perquè no pot, però si pogués veure-la no la miraria, perquè en ella hi ha gent que, mirant el mar, s’emociona.
No m’agrada la gent que davant del mar només s’imagina un port i vaixells armats per marxar a construir memòries llunyanes, i batalles, i victòries, i al cap d’uns anys, o de mesos, o de dies, tornar, i dir als altres, que viuen emocionats, dir-los que ell ha viscut més, que ell viu més, que ell sap més, coneix més, perquè ell ha vist i ha lluitat i ha guanyat, i no ha perdut, perquè si ha perdut algun cop, ho negarà.
Els altres no li respondran, i si ho fan, no els escoltarà, o li respondran amb por, que és una manera de no respondre, que es una manera de mantenir-se lluny, a sota, acovardits, rebels que no fan res, que no actuen, ni responen, ni ho deixen de fer. Perquè sempre han perdut, i, si han guanyat, no ho volen saber, o ho amaguen, avergonyits.
No m’agrada la gent que mira el sol i no l’enveja, perquè es creu millor que el sol, i sí, és cert, tots som millor que el sol, que fa cada dia el mateix viatge, sense veure mai res que no hagi vist ja milers de cops. El sol és només un floc petit d’energia, petit en la immensitat de l’univers, petit davant de nosaltres, que, molt, molt, molt més petits, podem veure, i veiem cada dia una cosa diferent i vivim la nostra vida, petita, i no tenim ganes de viure’n cap altra.
O potser sí, perquè ena agrada poder conviure la vida en companyia, no en solitud, com la viu la lluna, com la viu el sol, o com deixa de viure-la aquella gent…
Ser dos, perquè ens cal l’amor, perquè, davant del mar el nostre sentiment s’omple de la presència del mar, del mar mòbil, que amaga totes les vides que viuen dins de l’aigua, com nosaltres mateixos, fa milions d’anys, vivíem, quan encara no érem nosaltres, però el sol ja era el sol, vermell i groc, i la lluna ja era grisa i blanca.
Ara, fora del mar, el podem contemplar i ens podem emocionar en la mirada.
No m’agrada la gent que davant de la línia plana, estesa, mòbil i immòbil, silenciosa i remorosa del mar, no s’emociona.