Just a meitat del camí de la vida (perquè el camí encara no fet és infinit i indeterminat, i el que ja deixem enrere solament ens amenaça amb els records més vergonyosos, però no ens pot dur cap mal, ara ja no), em desperto un dia amb la sorpresa que el meu bloc no funciona. L’he perdut.
Internet és com un somni: les coses que hi habiten no tenen camí obert cap al nostre món, només existeixen quan ens hi aventurem i, com en el somni, quan despertem recuperem la realitat que havíem oblidat: només ens cal seure al llit desfet i mirar de respirar en calma.
I ara què faig? Podria refer-lo, tot i que hi ha pàgines que, per maldestre, he perdut, o podria iniciar-lo de nou, arxivant els textos antics en el mateix calaix dels dies passats, dels anys que ja no tornaran, ni falta que fa.
Podria, també, tancar aquests fulls. A ningú no l’importen, només (i no gaire) a mi mateix.
Potser, però, hi afegiré de tant en tant alguna cosa. Com qui marca amb pintura de pot una paret que no és seva, amb uns gargots que no son seus, amb una crida que no arriba mai a pronunciar-se.
Potser.