Una nit d’estiu

Confesso que soc un home de manies.

No pretenc ser objectiu: no ho soc. Tampoc no vull ser un objecte: ho soc, però pretenc desfer-me d’aquesta condició restrictiva. Vull superar la meva objectivitat, deixar de ser objecte i convertir-me en alguna cosa més… Subjecte? Em sembla que tampoc.

Subjecte, en principi, és qui organitza, qui determina, qui mana… qui construeix l’objecte.

No hi ha objectes sense subjectes, no hi ha objectivitat sense subjectivitat.

I jo, a més, tinc manies. Vull dir, que, sovint, no m’autoimposo l’observança rígida de les determinacions que la moralitat o la racionalitat em marquen. Vull dir que, sovint, em deixo endur per la llibertat cega de les preferències irracionals. Fins i tot obsessives. Fins i tot perjudicials.

M’agrada la xocolata, la cervesa, seure a la butaca, llegir llibres que no em fan pensar.

M’agrada menystenir, fins i tot odiar aquells que no em cauen bé. Perquè sí. M’agrada considerar-me superior, sentir-me especial, permetre’m desitjos egoistes, rebolcar-me en fantasies no ortodoxes…

Seure sota la lluna d’estiu al meu pati sentint en silenci la música de les matemàtiques estel·lars. Intentar posar nom propi a cada una de les xifres infinites, establir un ordre preferent en el conjunt caòtic de les meves cèl·lules, prioritzar, una per una, les meves neurones, definir circuits mentals i establir-hi opacitats, talls, i vies preferents…

Saber-me superior cada una de les parts del meu cos.

Saber-me indefens i a sota de la majoria dels circuits mentals que em fan ser qui soc.

Acordar normes funcionals i raonables és sotmetre’s a l’objectivitat cívica, social.

I sí: la llengua. Pel damunt de tot, la llengua.

La meva llengua, que només jo entenc, i no sempre.

La llengua de tots, que molts volen creure seva i exclusiva, i és de tots, o no és.

Un altre dia, una altra nit serena, càlida, xafogosa, cansada d’estiu, hauré de parlar de la llengua.