Llegeixo Borges, amb els meus companys de Mataró. Borges no es llegeix: es rellegeix. La biblioteca, el mapa del món a escala 1:1, la memòria infinita i inútil de Funes… Al mateix temps, en una visita a una llibreria, m’he deixat seduir per Una història del món en dotze mapes, de Jerry Brotton. La geografia, que havia menystingut, està adquirint en el meu mapa mental un lloc bàsic, inevitable.
Fa dies, en un altre lloc, algú em feia imaginar una pilota de ping-pong amb un puntet inscrit de color vermell. “Digues on és el punt”, em proposaven, amb una certa melancolia cínica… I no, és clar, donada una esfera, amb només un punt definit, no hi ha manera de definir on és el punt. El punt és, el punt és en un lloc, ben determinat, ben exacte… Però l’intel·lecte humà és incapaç d’identificar-lo.
Brotton exhibeix el primer mapa conegut de la nostra cultura, una tauleta de fang amb una representació circular de Babilònia. Un intent, explica, de posar ordre en el caos, d’establir un seguit de línies circulars, de triangles, de paral·leles, escrites en un bocí petit de terra cuita. Aquell mapa, com tots els mapes, ens permeten fer el que Funes no sabia: abstreure, conceptualitzar. Passar del detall a l’esquema, passar de la realitat a la imaginació. En la biblioteca de Borges, l’important no és que contingui tot el que s’ha pogut escriure i tot el que es podrà escriure (és una biblioteca infinita). L’important no són els bibliotecaris, ni els lectors (no hi ha lectors), ni la classificació (només hi ha un desordre infinit, un entre tots els desordres possibles). No. L’important són els prestatges, les sales i els passadissos. L’estructura en cel·les, que ell descriu hexagonals, que són les que, li sembla, millor permeten omplir l’espai disponible sense deixar forats.
Però sempre hi ha forats. En el mapa de Babilonia, fet fa uns 27 segles, en el centre hi ha un forat. Diuen que és la marca d’una espècie de compàs amb què es van dibuixar els cercles. No ho crec. El forat no és un residu maldestre. El forat és el punt fonamental del mapa.
El forat és el lloc on se situa l’espectador. El forat som nosaltres. Com en els mapes al carrer: “Vostè està aquí.” Com si l’observació infinita i completa de Funes, el memoriós, hagués caigut en un mirall.
El forat som nosaltres. El mapa és el nostre mapa. El mapa transforma la nostra ineptitud (no sabem com dir on és el punt en una piloteta, recordeu) en una experiència que ens sembla científica, real (però si es real, no és científica). Però no sabem definir el punt, no sabem omplir el forat.
No hem trobat encara un mirall on poder-nos mirar. On agradar-nos. Potser per això passa el que passa.