Un nen saberut

La pregunta me la va fer un nen, potser emprenyat perquè acabava de descobrir que els reis són els pares (i els seus pares són republicans).

—Deu, —va dir— sap llegir? Sap escriure?

Vaig mirar els seus pares, que reordenaven la seva col·lecció de caganers. No l’havien sentit, o ho feien veure, i el nen esperava resposta.

—Per què ho dius? —Vaig mirar de donar-me temps per pensar.

—Perquè mai no se’l representa ni llegint, ni escrivint. Parlant, sí; però ni llegint ni escrivint.

—A veure —vaig improvisar— si és déu, vol dir que és omnipotent, que ho pot tot. Per tant, sap llegir i escriure. Una altra cosa és que ho faci, o que ho faci sovint.

—No crec —va dir el nen, obviant que, abans que ell nasqués, jo ja era descregut. —Perquè si llegeix, no és etern.

—A veure… M’ho expliques?

—Sí. Si déu és etern, no canvia. Si canvia, no és etern: i per tant no és déu. I si ha aprés a llegir, ha canviat.

—Per què?

—Perquè l’escriptura és un invent humà. La llengua és innata, és genètica. Però l’escriptura, no. Déu, abans que hi hagués homes, no sabia llegir.

A més, l’escriptura crea mons. El primer mon alternatiu que l’home ha creat, l’ha creat amb l’escriptura. No amb la parla, sinó amb la lletra. (El segon mon alternatiu l’ha creat amb l’electrònica, amb els ordinadors i internet).

Per tant, el déu cristià, jueu, musulmà… El déu  del llibre… existeix només a partir d’una creació humana, a partir del moment que la humanitat descobreix i construeix l’escriptura. 

—Ja ho entec…

Vaig acomiadar-me dels meus amics, abans que em  poguessin acusar d’alguna cosa….