Un bon llibre d’història

He acabat de llegir Europa. Un relato necesario, de José Enrique Ruiz-Domènec, un professor d’universitat, amb un gran prestigi intel·lectual, que m’havia enlluernat en un curs a Barcelona, amb una extraordinària capacitat analítica i un domini ben aprofitat d’una erudició immensa (en història, filosofia, art, música, cinematografia). Un dels millors cursos a què he assistit.  El llibre fa dissecció de la idea d’Europa des dels segle IV fins ara mateix, amb un epíleg escrit els dies posteriors a la victòria del brèxit. (Fins ahir mateix, doncs, perquè potser haurem de dividir el món entre el AC i el DC, abans i després del Covid).

Europa és un llibre que s’ha de llegir. Dit això, és un llibre que no tothom pot llegir, perquè, entre altres coses, demana un ampli coneixement de les vicissituds històriques i de fets culturals, que hi són al·ludits però no explicats ni, sovint, identificats.

En tot el llibre, però de manera especial, en les darreres pàgines, es deixa veure la figura del seu autor. No existeix cap llibre d’història que sigui objectiu i no personal. Si n’hi hagués cap, segur que no pagaria la pena de llegir-lo; si es vol crear una opinió fonamentada i pròpia de la història (de qualsevol matèria d’anàlisi cultural), el que s’ha de fer és llegir; llegir molt, i no llegir només els llibres fets des de la nostra pròpia orientació política, cultural o sociològica.

Ruiz-Domènec va dir un dia, al final d’una classe, quasi en petit comitè, quan bona part del públic ja recollia papers i bosses i bufandes, que “els creients com ell, aquell vespre, resarien”. O una cosa així.  Era evident, per la seva trajectòria i “afinitats” que és el que es podria dir un “home de dretes”. Un home de dretes, i, a més, creient.

En aquest llibre, ja dic, al final, no  en el gruix del volum, la seva figura es fa més nítida, i es posa clarament en una posició inequívoca: la posició dels partidaris (amb Bush) de la guerra del Golf, o dels que creuen que una Europa ha de buscar el seu “destí” en la geopolítica, i no en el benestar dels seus ciutadans. La seva figura menysté clarament les manifestacions del 15-M, la primavera àrab, i, en general, la voluntat de mantenir la “societat del benestar”.

No és, tampoc, demòcrata. No creu que sigui possible (ni, probablement, que sigui raonable) basar les decisions col·lectives en processos d’interpretació de la voluntat majoritària. Com deia un meu amic, ja fa molts anys, (també era creient), el millor govern és el presidit per un dictador poderós… que sigui bo. El meu amic, llavors, creia que déu (el déu dels cristians), era bo. Fa molt de temps que no  som amics.

Evidentment, un creient autèntic, ferm, íntegre, no pot ser demòcrata. Déu no és demòcrata, i la llei de déu és una llei global. No es pot decidir en assemblea, en votació o en referèndum, si es fa festa el diumenge o no. No.

A mi em segueix sorprenent que hi hagi gent de capacitat intel·lectual sobrada, i d’honestedat pública contrastada, que sigui creient. Hi ha moltes coses en aquest món que no entenc.

Podria existir una tirania justa. Totes les que jo conec no ho són. Ni una. I normalment, són pitjors que qualsevol altra opció, com sabien els grecs, que no solament van inventar la democràcia, sinó també la dictadura. Curiosament, entre els grecs, la dictadura era més igualitària que la democràcia, perquè la primera afectava tothom, i la segona, només a uns quants homes, la minoria de ciutadans lliures i adults.

I si em defenso demòcrata, no és per les meravelles de la democràcia o perquè pensi que és el millor sistema de govern possible. No. És perquè penso que, entre tots els humans, ningú no té dret a manar més que els altres. Soc demòcrata perquè crec en la igualtat davant de la llei, i soc perfectament conscient que només a partir d’una igualtat efectiva es podria pensar en un sistema de govern just. Que encara no tenim, i que no hem de renunciar a tenir, ni que es demostri impossible.