Teleologia

Parlo d’un terme no gaire comú, que designa, en canvi, una tendència ben estesa. La teleologia, dit en profà, s’usa per parlar de la tendència que tenim els humans a creure que les coses que passen, passen per alguna raó. Que tot té una finalitat, que anem a trobar-nos a un destí, que tot el que ha passat obeeix a un designi.

Naturalment, el més obvi: “Estava escrit”; o “havia de ser”. Però també més subtil: “La vida no tindria sentit sinó”.

La teleologia, és clar, es manifesta sovint en la religió. El creador, a més de fer la tirada inicial de la pilota celeste, li va marcar un camí i, teleològicament, un objectiu. Una finalitat. Déu no juga als daus, diuen, i també podrien dir: déu no juga. Déu no fa res perquè sí. Vol alguna cosa.

Realment, els ateus ho tenim magre: no creiem en cap déu creador; i, per tant, no podem imaginar o endevinar cap teleologia per a la nostra existència. El que ens passa, ens passa; i prou. I encara gràcies que passi. El món no té un destí, ni una finalitat. No es dirigeix ni a un futur ideal ni a un futur degradat; només a un futur. I encara,  perquè, com moltes altres coses, la sensació del temps podria ser només això, una sensació; no una realitat objectiva.

En canvi, religiosos o no, els afavorits per la creença teleològica tenen a l’abast una colla de crosses molt útils en el seu esdevenir. Ara, amb el virus, estan fent l’agost: que si el virus és un càstig diví (del deu bíblic, de la deessa gea, de qui sigui); que si la natura es defensa; que si no podem viure en aquest món si no respectem el nostre destí com a espècie…

A mi, la veritat, això no m’importaria gaire… En definitiva, cadascú busca el suport que pot a les necessitats espirituals que pateix… Com deia la meva psicòloga: “Quin sentit té la vida, per a tu?”. I jo li buscava, en va, un sentit, fins que vaig entendre que era una pregunta capciosa…  “De veritat necessites creure que la vida té un sentit per a poder viure-la?”, volia dir, crec.

Però sovint, els teleològics van més enllà. Perquè el sentit que han trobat a la seva existència depèn d’alguna entitat superior (la terra, l’ecosistema, el déu del llibre, l’harmonia del cosmos…), que defineix un estat “superior” i que reclama, per a mantenir-lo, o per a recuperar-lo, unes normes de conducta. Ai. Unes normes de conducta, una moral.

La vida en societat necessita unes normes. Obvi. Però les normes no són “naturals”. No hi ha llei natural. Els animals no són bons ni dolents. Els virus, coronats o no, no són bons ni dolents. No. No tenen moral, no tenen objectiu, no tenen intenció, no van enlloc.

Només viuen (encara és dubtós si podem dir que un virus viu, però ja m’enteneu). Viuen. No es preocupen pel seu destí a la vida. No tenen voluntat. 

No,  no han vingut a castigar-nos, ni han vingut a recordar-nos les nostres flaqueses. Les nostres flaqueses, que són múltiples i variades, no són  un càstig, ni una desviació d’un ideal perdut…

No. Si decidim adoptar una moral, que sigui perquè creiem que ens interessa, o perquè ens agrada, o perquè ens fa sentir millor. O perquè l’hem establerta per poder viure bé en societat.