Sauris i dracs

Tenim por dels animals que tenen la boca plena de dents. Si els tenen en més d’una filera, encara més. Si, acompanyant la força de la queixalada, no tenen braços ni mans, encara més.

Ens fan por els animals que, fins i tot sense dents, tenen una llengua llarga, bífida, lleugera, filiforme, que ens arriba veloç, encara no vista. Ens fa por el foc que surt de la boca dels dracs.

Ens fan por els exèrcits de petits humans que, seduïts o atemorits o vençuts pel drac, l’envolten, ataquen on ell no arriba, toquen el que ell no podria tocar, ocupen els petits espais on ens podríem refugiar, on ens podríem haver refugiat. Abans.

Abans dels sauris, abans dels dracs, abans dels petits i insignificants humans que donen als sauris i als dracs la seva força. No han vist mai el drac, però li donen forma. Li donen força.

Alguns pensen que només fent-se dracs podran lluitar contra el drac. Si ho fan, els humans encara lliures i en perill haurem de lluitar no contra un drac, sinó contra dos, o tres.

Alguns pensen que podem conviure amb els dracs. Sí, és clar que podem. Hi ha dues maneres de morir quan tenim un drac que ens amenaça. Podem ser la víctima escollida, propiciatòria: Doneu-me una donzella i no us mataré. Una cada dia. Dues cada dia. Tres. I no us mataré. També podem morir mentre lliguem la donzella quotidiana a la roca del sacrifici. És una mort indigna, fastigosa, que ens deixa vius per fora, morts i esclaus per dins. No hi ha manera de conviure amb un drac si no és deixant-se seduir per la seva amenaça, per la seva força: el drac no s’alimenta de les víctimes, sinó de la por dels botxins i dels rituals dels sacerdots que el serveixen.

Vivim només de la vergonya de saber que hem perdut.