Salut. Pobresa.

Aquesta pandèmia és la desgràcia natural més gran que ha hagut de suportar bona part dels habitants actuals del planeta. A molts, els ha capgirat no solament la vida, sinó, especialment, la visió del món en què vivien. Els diaris anuncien que s’ha acabat el món tal com el coneixíem i que ara ens haurem d’avesar a una nova realitat. Cert. Ben cert. I, encara, sense pensar (tothom hi pensa d’amagat) en els que han mort; els que ja no tenen món, els que han perdut uns quants anys de vida que estaven segurs de poder viure, encara.

Però. És clar que hi ha un però. O dos.

La sensació que vivim una època i una tragèdia suprema, mai viscuda. Sí, és la nostra tragèdia, però perquè no vam viure algunes de les dels anys cinquanta; perquè no vam viure, per suposat, la grip del 18, que va repetir el 19, i que va matar, diuen, potser exagerant, cinquanta milions de persones. Molt més, però molt, per fer-nos una idea, que les que van morir a la Gran Guerra. No, no estem vivint la pitjor tragèdia.

La sensació que és un mal universal. Sí, és clar, afecta tot el planeta. Però, per a molta i molta gent, aquesta pandèmia és un mal menor. A l’Índia, a Síria, a Palestina, en moltes zones de l’Àsia més propera a Europa, o a l’Àfrica, o a Sud Amèrica, aquesta crisi no és el que més els preocupa. Patien, i segueixen patint, mals pitjors, que nosaltres, els occidentals benestants, no volem tenir presents.

 La crisi econòmica que se’n deriva. Cert; i probablement serà pitjor que la de les hipoteques… Una crisi que farà baixar el nivell econòmic general, que reduirà el creixement… Molta gent entrarà, ja ha entrat, en uns nivells de pobresa que no s’imaginava. Cert, però també és cert que la pobresa no és inevitable, i que coneixem, sobradament, els mitjans per evitar-la. I tenim els recursos per fer-ho.

Però el més probable és que no aconseguim que el petit grup de persones que ho tenen a les mans s’hi apliquin. No puc evitar ser pregonament pessimista.

Hi ha un consol, també. Dins del pessimisme, no vull estar de recordar-me, de recordar en general, que no estem tan malament. O, si voleu, que estem millor que en altres temps.

La grip del 18 i 19 no era més mortífera que el covid-19. Per què va morir tanta gent? Per diverses raons: perquè la salut en general era molt feble, després de la guerra; perquè no es tenien coneixements mèdics sobre les infeccions ni sobre els virus; perquè no es disposava de tecnologia mèdica que avui és a l’abast general…

I, sobre tot, perquè ara hi hem volgut posar remei. Els governs de començament del segle XX no entenien que la salut era una qüestió d’estat. Molta gent, potser la majoria, entenia que la malaltia era una qüestió individual, de mala sort, de disseny intel·ligent… (Heu llegit la pastoral del bisbe de Barcelona? Deliciosa).

Avui, i és un canvi tan gran que no el podem percebre, la nostra societat s’ha implicat en la lluita contra la malaltia, perquè entenem que és responsabilitat de tots, no per obligació, sinó per fraternitat. (Evidentment hi ha molta gent que no ho veu així, i que reclama que el món no s’aturi per fer front a una malaltia que (encara) no els afecta o que (ja) no els afecta. Són pocs, però són massa, i hem de lluitar per fer-los caure la cara de vergonya).

I hem de lluitar, també, perquè la gent entengui que, com la salut, la pobresa és una lacra que hem d’afrontar entre tots. A poc a poc. Peró ja.