Raval, cap i casal

Llegeixo Matar al Chino, de Miquel Fernàndez, un document que és com un cop de puny. Un cop de puny dels que has d’entomar assegut en una butaca fonda i llum musical ben assossegada, per evitar les temptacions ja passades d’iniciar revolucions i de sortir al carrer a comminar les masses a moure’s.

I no hi diu res que no sigui, més o menys, sabut i reconegut.

Els burgesos de cotxe potent i segona residència, alguns, han descobert ara, sembla, que vivim en una societat injusta i que el poder no sempre segueix les normes escrites. Ni tan sols les escrites pels mateixos que les ignoren. No sabien, o no volien saber, que l’esponjament  del Raval, per exemple, es va fer sense mirar gaire pels interessos —ni pels drets— de la gent del Raval. És clar: és un barri de delinqüents, prostitutes, addictes i altra gent de malviure. La gent de mal viure és la que viu al carrer, sovint del carrer. Els drets de la gent de mal viure poden no ser tinguts gaire en compte, especialment si la gent de bon viure està convençuda que el poder ho fa amb bones intencions.

Alguns encara creuen que els pobres viuen de les engrunes que cauen de la taula dels rics. Es podria dir innocència, si no fos estupidesa, o, simplement, ceguesa voluntària. La gent del Raval, els que no tenen un lloc on viure, ni un treball digne, és la que ha generat les plusvàlues dels que compren i venen, venen i compren, pisos i edificis, i edificis i pisos. La gent de pisos petits de l’Eixample, de Sants, del Carmel, va pagar les grans mansions de l’Eixample, no a l’inrevés. Per no parlar de les cases de treball forçat (la “Galera”, per exemple) on tancaven a joves que podien perdre (o havien perdut) l’honor…

Els que ara, amb el núvol independentista, han descobert la força del poder aplicada a uns poderosos caiguts en desgràcia, i a persones que en principi son de bon viure, farien bé de recordar quina responsabilitat han tingut —i tenen—molts d’aquests burgesos en particular, i tota la gran burgesia en general, en la construcció d’una ciutat i d’un país que no ha volgut mai considerar que totes les persones, sigui quina sigui la seva condició, classe, ocupació, bona o mala sort, tenen els mateixos drets davant de la llei, sigui davant de la llei de fugues, de la de “vagos y maleantes”, de la llei hipotecària o de l’article 155 de la constitució.