Normativa al servei de la llengua

He vist les galerades d’un text de divulgació història que vaig editar fa un temps. El corrector hi havia fet les seves esmenes: les xifres romanes en versaletes, no en majúscules; canvis en les preposicions a / en; alguna ss doble despistada… També m’havia substituït, en una frase, l’expressió “molt petita” per “minsa”. En la meva darrera novel·la, el corrector havia rebutjat la paraula “xampany” per la més nostrada “cava”; jo  vaig contraatacar, i vaig substituir el cava per gasosa: si una cultura és petita, no es mereix beure xampany.

Si heu entrat algun cop en una sala de professors d’una escola, haureu pogut constatar que els mestres d’escola no saben escriure en català, ni tan sols en els cartells penjats als suros. Ho podeu veure també en els comentaris que els docents pengen en alguna pàgina sindical especialitzada.

Els tuits dels polítics o de les institucions van plens d’ hacs invisibles, de geminades perdudes, de pronoms febles caòtics… Conec moltes persones cultes (metges, advocats, professors d’autoescola, economistes, administratius, policies, periodistes) que no saben escriure en català. De fet, la majoria no en sap. I no és que no hagin anat a escola: parlo de gent de trenta, de quaranta anys.

No conec prou bé si això passa en altres entorns: si els policies de Burgos no saben escriure en castellà, o els de Chartes en francès, o els d’Oxford, Liverpool, Glasgow o Brusel·les en les seves llengües respectives… L’altre dia es plantejava la discussió sobre si els d’Osca feien bé d’escriure “Uesca” en un rètol de carretera… Suposo que hi ha cultures on els usuaris fan servir la llengua, i no al contrari.

Algú, potser, recorda que la llengua és un instrument al servei de la gent, i no a l’inrevès? Algú, encara, és conscient que si els filòlegs es creuen amb dret a fer de sacerdots de la deessa llengua, és perquè hem deixat que convertissin l’escriptura en una religió? I no en qualsevol religió, sinó en una d’aquelles fonamentades en la persecució dels pecadors i en la humiliació dels fidels?

Necessitem recordar que la llengua és un instrument, no un signe d’identitat; que l’escriptura és una eina, no una litúrgia; que la llengua és innata, i l’escriptura artificial; que no n’hi ha prou d’escriure “love” o “t’estimo”, sinó que cal estimar.  L’ortografia és un ritual que ens pot allunyar de la grafia. Una normativa només a l’abast dels filòlegs és com una religió en mans dels sacerdots: intermediaris entre els déus i els homes, que mantenen els homes lluny de la presència de deu (que diuen que és la definició de felicitat).

Una dièresi ens pot mantenir apartats del plaer de l’escriptura. Una “p” muda ens allunya de la lectura.

No deixem que l’ortofonia ens prengui la parla, ni l’ortografia la paraula.