Nació, déu. Home.

De vegades m’agradaria ser nacionalista: creure en una terra, en un poble. Un grup, compacte, uníson, ferm, segur. Un futur i un camí.

De vegades m’agradaria ser creient: creure que hi ha un cel, i una vida eterna, el consol i el premi a una vida coneguda, difícil, potser impossible, sempre injusta. Un déu que ens va imaginar i ens justifica.

L’altre dia, un científic de primera línia en Intel·ligència artificial, guardonat i prestigiós, deia que la singularitat de l’espècie humana potser l’hem de buscar en la transcendència. Es nota que som humans perquè perseguim o creiem o desitgem o somiem en un altre món, en un esperit superior a nosaltres… Es nota que som singulars perquè som els únics, entre tots els sers vius, que tenim aquesta “transcendència”. I, tot seguit, sense ni dubtar-ho, (a Barcelona, finals d’abril del 2018!) donava per fet que, com que hi ha desig de transcendència, hi ha transcendència. I, com que hi ha transcendència, hi ha creador. I llavors, amb una gràfica de simis adoptant successivament posicions més dretes, ens deia que, potser sí que els creacionistes tenen “una mica de” raó… I que Darwin, després de tot, potser no la tenia tota… A Barcelona, abril del 2018! Val a dir que, a la mateixa taula, a continuació, un catedràtic de filosofia de no vull recordar quina universitat, ens deia que les dones i els homes no som iguals, perquè elles tenen una manera de “rebre”, i nosaltres tenim una manera de “donar”… Per a aquell senyor, la singularitat humana ve definida per la nostra manera de “donar”.

No som un poble. Som una societat on viu molta gent, potser massa (però quina és la que sobra?). No som un grup compacte: hi ha homes que consideren adequat violar o abusar de les dones; i si no ho fan, potser, és per por, no per ètica. La gent que viu al carrer no forma un poble amb la gent que viu dins de les cases d’aquell carrer; potser fa segles, sí que eren un únic poble. Ara no. Qui mira tot el dia la tele, i només la tele, no forma un poble amb qui mira només els tuits que li arriben, i no cap altre, i no surt mai al carrer a mirar. Els que fan homenatge als milionaris no formen poble amb qui paga impostos o qui busca feina sense trobar-ne. Qui ha de mirar si li arriben els diners no comparteix món amb qui no arriba a distingir on arriben els seus diners. Qui segueix una bandera va en contra de qui no en segueix cap, i no formen part del mateix poble. Qui envia els fills a estudiar a l’estranger; qui plora demanant que acabin l’ESO… no formen part d’un mateix poble.

Fins i tot en això som diferents. Hi ha nacionalistes que creuen en una divinitat creadora (de pas, així saben d’on sorgeix la seva nació). Hi ha creients que es consideren part d’un poble que camina recte i segur cap a un futur escrit amb la generositat divina.

Alguns ho tenen tot: déu i nació. D’altres només ens tenim a nosaltres. Creiem en la humanitat: a ritme de l’atzar, perseguint la felicitat que envegem als animals, somiant en un món millor, que no farà ningú per nosaltres. Un món que hem de fer nosaltres.