Mort, i, especialment, callat.

Vaig anar amb uns amics a Cotlliure. Naturalment, la tomba de Machado és d’obligada visita. En un petit cementiri de grans panteons, la tomba del poeta no desmereix, situada, a més, ben a prop de l’entrada. Diuen que sempre hi ha flors, i, efectivament, el dia que hi vam anar nosaltres hi havia, entre banderes republicanes, com a sis o set ofrenes florals ben situades damunt la làpida.
Un espontani va començar a cantar el “caminante no hay camino”, amb la música que va fer popular el Serrat. Mentre ell cantava, vaig tenir temps de fixar-me en un parell de detalls.

Just a la vora de la tomba de Machado hi ha una sèrie de nínxols. En el primer, curiosament, s’hi amuntegaven uns rams de flors, vermelles.

 

M’hi vaig atansar: un d’ells era de la “Delegada del gobierno en Cataluña”; l’altre, de “Josep Borell”. Evidentment, ofrenes dedicades a Machado, no a l’ocupant de la tomba on algú les havia col·locat. Algú havia desplaçat aquelles flors, algú les havia enretirat de la tomba on havien de ser. Ho vaig comentar als meus amics…

I els va semblar bé! Evidentment, per als meus amics hi ha persones que tenen dret a posar flors a la tomba de Machado i n’hi ha que no. El ministre d’assumptes exteriors del govern espanyol, no, per exemple. Abans que fessin un comentari despectiu sobre Serrat (“És massa vell, per què no deixa ja de cantar!”), vaig fixar-me també en les banderes: n’hi havia tres; en un primer moment m’havien semblat republicanes les tres. En una segona mirada, vaig notar que una d’elles quedava mig amagada sota una de les altres: la franja morada no es veia… Clar! No es veia perquè no era morada!

Machado era un senyor andalús (de família molt humil), que va viure a Castella, on va fer mèrits i fama. No el considero gaire d’esquerres; era “rojo”, és clar, del bàndol que va perdre la guerra, del bàndol no feixista. Era, dins de la República, republicà. I per això va haver d’exiliar-se.

I ara van a fer-li homenatge persones que no admeten que hi hagi, a la vora de la bandera antiga, la nova, la vigent, la democràticament acceptada per la gran majoria del poble espanyol. Persones que no admeten que unes persones no independentistes posin flors a la tomba de Machado… perquè no son independentistes.

Per a mi això és intolerància. I m’indigna i em desconsola perquè aquests intolerants són amics meus que fins fa poc defensaven al meu costat idees de justícia social. Ai, Machado, crec que si no haguessis mort, ara et voldrien callat, com al vell del Poble Sec.

Mort, però sobre tot, callat.