Monarquia

El rei vell se n’ha anat, diuen, a un altre país. Fugint, diuen; per respecte, diuen. A mi, aquest fet, i algunes observacions que he llegit, em desvetllen diverses idees:

Anècdòtiques:
Tenen sentit, en el nostre món, les distàncies i les fronteres? Vull dir per als poderosos, que tenen passaports i avions i amics amb cases on viure.
Hi ha alguna diferència efectiva en el fet que entre pare i fill o entre processat i jutge hi hagi un quilòmetre o  deu mil? Seria menys impune si s’hagués quedat més a prop? Molestarà menys pel fet d’estar lluny, si el tenim a tots els diaris i televisions?

Importants:
La monarquia és una figura de l’organització social que deriva del convenciment que el poder i la desigualtat són d’origen diví i que en aquest mon cadascú té una posició, determinada per déu, de la qual no s’ha de moure.
Les monarquies modernes són un intent de perpetuar una tradició injusta i sense sentit, en base al fet de la seva antiguitat. Són, per definició, injustes.

Si la monarquia fos, com creuen els monàrquics, l’expressió de la voluntat i saviesa divina, les crítiques a la monarquia no tindrien cap sentit. Un monàrquic no pot acceptar cap crítica contra el seu rei, perquè és voluntat divina que ho sigui. Que ho sigui tal com és, amb tots els defectes.

Una societat on tots tenim els mateixos drets no pot acceptar la monarquia.
(Però l’acceptem en base al nostre convenciment (erroni?) que els canvis són perillosos i produeixen desastres i malures sense fi). O l’acceptem perquè no és el problema prioritari que volem resoldre. Per exemple, també és injusta la llei de l’herència intergeneracional, que fa que un nadó sigui molt ric i un altre molt pobre; també és injusta la nacionalitat adjudicada pel lloc de naixement, que fa que un nadó tingui uns drets i un altre no. Etc.
Triar quins problemes solucionem primer… Ho hauríem de poder fer tot alhora, però sembla que no podem. Això també és un problema, un altre.

Sovint es diu, per anar en contra de la monarquia, que és cara, que ens costa molts diners. Vol dir que, si fos gratuïta, ja no seria injusta? Que li podem donar tot el poder a un monarca, si  no l’hem de mantenir, si no li hem de pagar la roba, les cases, les amants?
Un monàrquic (recordeu, fruit del desig diví), ha d’acceptar que el seu rei sigui cràpula, estúpid, incestuós, gandul, molt intel·ligent, molt treballador, asceta, materialista, espiritual… el que sigui.
Si creiem en la igualtat de tots els éssers humans, no podem acceptar la monarquia, amb indiferència que el rei sigui bo o dolent, valent o covard, sensual o desganat, estudiós o inculte.

Un rei just només pot fer una cosa (o dues): declarar el final de la monarquia, i plegar.

Que la discussió sobre la monarquia no ens impedeixi (o no retardi) les altres discussions: sobre els drets humans, sobre la llibertat, sobre la igualtat, sobre la dignitat.