Màrtirs

Hi ha dos tipus de màrtirs.
Els màrtirs involuntaris, que ho són a posteriori, que s’ho troben sense haver-ho buscat, no són, pròpiament màrtirs, sinó víctimes d’homicidi. Com qui va a la guerra, de grat o per força, i no en torna. Anaven a lluitar, no a morir.

Els màrtirs van a morir. Són com les oracions perfectives (diuen els gramàtics) que no són sinó quan han acabat de ser; com els verbs puntuals, també de la gramàtica, que és molt sàvia.

La major part dels màrtirs són del primer tipus, no del segon. El morituri dels gladiadors romans, literalment, els que anem a morir, era, més que una mostra de resignació orgullosa, una mostra d’optimisme fanàtic. Volien dir: “Segurament moriré avui, però jo crec que no”.

Els gladiadors arriscaven la vida per defensar la vida. Si no anaven a lluitar, morien. No tenien elecció, ni alternativa. Hi ha, avui, gladiadors ingenus (el segle XXI és el segle dels descreguts ingenus) que creuen que poden fer el que els rota sense risc. Especialment si ho fan per un motiu. (No cal que sigui un bon motiu, una bona causa, deien abans, perquè totes les causes son bones per a qui les adopta).

Sembla que el noi que volia convertir a la divina fe aquells indígenes, i que va morir en l’intent, no esperava la mort. És un màrtir ingenu, com molts altres que l’església ha etiquetat de sants. Els màrtirs encegats son causa i producte del proselitisme: ja s’ho faran…

El noi que fa uns anys va desvetllar la primavera àrab cremant-se enmig de la plaça, anava a una mort certa i convençuda. I dolorosa. Ningú no l’ha fet sant, ni falta que fa: va morir, és ben cert, per tots nosaltres. No entenc, no puc ni vull entendre, la generositat conscient i definitiva dels màrtirs. M’abruma. Em confon. No la vull.

Entenc, molt bé, la falsa bogeria dels màrtirs que no ho volen ser, però s’hi arrisquen, encegats, per tal de ser admirats. És com qui es fa un selfi amb resultat de mort. I la resta de la gent, a les grades, aplaudint, i dient: “Veieu com som de ferms, els romans?” La gramàtica, que és molt sàvia,sap distingir entre els màrtirs actius, que ho fan perquè ho volen fer, i els passius, que van al martiri com qui va a una mani de l’onze de setembre, amb la bossa del pícnic i saludant cap a la tele. És clar que també hi ha màrtirs perifràstics… N’haurem de parlar un altre dia.