Llengua viva

La llengua és el conjunt de totes les paraules i frases que s’han dit. I que es diuen. Quan afegim una frase nova, modifiquem la llengua. Quan oblidem una frase que algú va dir i ja ningú no recorda, la llengua ha canviat.

La llengua no és el mecanisme de generar les oracions. La llengua no és el mecanisme de formar paraules.

La llengua no és la descripció que de la llengua o dels seus mecanismes fan els filòlegs o els fobòlegs. La llengua no és un conjunt de normes, ni tampoc un conjunt de frases construïdes d’acord amb les normes. Són les frases les que defineixen normes, són les frases les que defineixen –construeixen—la llengua. La llengua és, en aquest aspecte, com els formiguers, fets de formigues, com les societats humanes, fetes de persones, com els éssers vius, fets de cèl·lules vives.

Hi ha qui creu que una societat (humana o no) necessita algú  que l’ordeni. Diuen que un dirigent soviètic de visita a una gran ciutat occidental es va admirar que en tots els forns de pa hi hagués pa i no hi hagués cues per comprar pa. Va preguntar qui ho organitzava, perquè al seu país no havien trobat la manera d’ordenar-ho eficientment. Li van dir que ningú. Que cada forn obria i feia pa i tancava quan volia. Els forns de pa dels sistemes capitalistes són com les llengües, no necessiten ningú que les ordeni o les mantingui; de vegades, qui et vol mantenir t’ofega.

Hi ha gent que si veu un rellotge necessita imaginar un rellotger; que si veu un conjunt de planetes orbitant necessita creure en un ésser que els ha creat, situat, mogut, establert.

Hi ha qui creu que la societat humana, sense governants, no funcionaria. Al contrari, funcionaria sense cap problema. És a dir, amb un problema: guanyarien els més forts, els més violents, els menys escrupolosos. Les línies de formigues serien silencioses i ordenades. Tothom parlaria segons les normes, no hi hauria paraulotes ni faltes d’ortografia.

Si volem governants és per aconseguir que tots puguem viure, els febles i els forts, els violents i els mansos, els nens i els vells, els lents i els espavilats. Que valgui més la persona que la tribu.

Perquè, a diferència dels planetes, dels formiguers, dels éssers vius, nosaltres tenim el convenciment que tots els planetes són iguals, que les oracions incorrectes ho son de manera provisional, que totes les formigues compten, que tots els éssers vius tenen dret a voler viure.. En pau, si pot ser.