La vida humana

He obert un programa d’ordinador per escriure això… Abans de deixar-me obrir un fitxer en blanc, el programa m’ha dit “Buenas noches”.

Aquesta tarda he anat a una oficina per fer una valoració del meu cotxe (el vull vendre). Un senyor, fumador, amb sandàlies i melena blanca, anava escrivint en una tauleta les coses que la tauleta li demanava o les que a ell li semblava convenient. En acabat, hem esperat una estona, fins que algú (?) ha enviat una oferta. “Pensava que le darian más”, ha dit aquell home, molt amable. Jo també ho pensava… Però en realitat, pensava en la tauleta, en les coses que el meu amic de cabell blanc hi escrivia, i en la resposta, que diuen que venia d’Alemanya… Un programa, també?

Llegeixo que un senyor ha dit a un periodista que ho ha escrit en un diari que jo llegeixo a l’ordinador que “si parles amb el teu avi mort no vol dir que siguis boig.” No. Ni vol dir que l’avi sigui viu (on? al cel? en cos?, en ànima?)

Un amic meu s’apuntarà a un taller on l’ensenyaran a “meditar”, en el ben entès que meditar vol dir ocupar-se que la ment deixi de treballar una estona. Sembla que el fet que el nostre cervell estigui pensant tota l’estona és un problema que cal solucionar, i que la “meditació” (el silenci / descans de la ment) aporta no sé quins beneficis… No a la ment, és clar, si el que es tracta és d’aconseguir que deixi de funcionar (contra la seva voluntat). Sembla que el problema és que algú es va adonar que no controlem la nostra ment… (Tampoc controlem el nostre cor, ni el sistema linfàtic…) Potser alguns no veuen clar que el nostre jo el constitueixen diversos jo: el conscient, l’automàtic, …

A diferència dels programes d’ordinador i de les empreses, que fan coses, i manen, i desfan coses… I, en realitat,  només existeixen perquè son creacions humanes, que poden deixar d’existir quan nosaltres vulguem. (Però no volem, ai!)

Descobrir que els sentiments poden ser reaccions químiques ha suposat per a molta gent un descobriment similar al descobriment (fallit) que déu no existeix o que la terra (el planeta)  no és el  centre del mon… Ai, com els agradaria ser com els àngels, que només són ànima pura… (Els pobres dimonis, àngels caiguts, no tenen el consol de llençar-se a transgredir el sisè manament… No sé què deu passar-li a un àngel (que és només ànima / pensament) si es posa a meditar, i atura la seva ànima…)

Potser viure una vida humana significa, simplement, viure-la. Sense voler deixar de ser el que som… Qui, per cert, ens ha convençut que és bo que deixem de ser el que som? De qui ha estat la idea?

Viure la vida significa també acceptar que, quan deixem de ser, deixem de ser. I punt.