La ignorància de l’expert

Sentia a la ràdio, fa uns dies, un expert (ho  era de veritat, no de tertúlia) que s’oferia a desfer un dels pous d’ignorància de la gent en general: “Això jo ho explico, de manera entenedora i segura, en mitja hora”, deia. “Tothom ho entendrà”, deia. Qualsevol personal normal.

I, a més, com que tothom ho haurà entès, imaginava, tothom estarà d’acord amb la solució òbvia… Que l’expert ja coneix.

Sí, estic segur que l’expert ja la coneixia, la solució. Perquè havia estudiat el problema, fondament, extensament; i perquè havia estudiat les solucions que altres expert havien plantejat, i hi havia reflexionat, i havia participat en discussions, i havia observat experiments i experiències…

El expert, però, al mateix temps, havia comès un error de manual: havia parlat del que no sabia: de la ment humana, de la transmissió del coneixement, de l’acceptació del coneixement quan no s’ajusta a les idees prèvies. Havia parlat d’una de les milers de coses en què no era expert.

Havia parlat d’una cosa de la qual no en sabia res. (En sabia el que en sap una persona normal). I per tant, d’una cosa de la qual ja no en voldria saber res, perquè, per poder-ne aprendre, primer hauria de ser conscient de la seva ignorància.

L’expert, segurament, ja no recordava els seus anys d’aprenentatge. La primera vegada que va necessitar més de mitja hora per aplicar el teorema de Pitàgoras, o els tres quarts d’hora de la seva primera lectura del Quixot… (He dit tres quarts d’hora? Sí, ho he dit). (Però segur que aquell home no havia llegit el Quixot; no li era necessari).

No hi ha res més afavoridor de la ignorància, de l’error, de la tossuderia, que tenir una feina que en depengui. Presumir de coneixement és un antídot fonamental contra el coneixement.

Com  deia algú, la ignorància és inercial; el coneixement necessita rebre constantment impulsos. La ignorància s’autosatisfà; el coneixement sempre resulta insuficient.