La gàbia dels taurons

Sembla que hi ha, en algun lloc on els taurons són usuals, un servei de gàbies on els turistes poden tancar-se, i submergir-se, per veure els taurons de prop, en el seu habitat, diuen.

Diuen que, algun cop, la gàbia ha fallat, o no l’havien protegida bé, i els taurons que la rodejaven van poder obrir-la. Sembla que els turistes no van patir cap mal,  que els taurons no  els assetjaven per agredir-los, sinó per deslliurar-los d’aquella presó que no entenien. Naturalment que els taurons solen agredir els humans; però, estalviada la gana, la força de la compassió els era més poderosa que l’homicida: el tauró, sembla, s’imaginava tancat, i no ho podia suportar.

Vaig assistir a una conversa entre la Marina Garcés i el filòsof Gabilondo. Parlaven de la ignorància; ells, prou savis, de seguida van canviar de tema, i van deixar de queixar-se de la ignorància de qui no sap (però la ignorància sempre és culpable!), i van parlar de la ignorància del savi, és a dir, de la consciència que té el que sap; contra més savi, més conscient et fas de tot el que s’obre davant dels ulls i no saps… encara.

La ignorància del qui no vol saber és poruga i orgullosa; és vana, banal, envejosa i germina en por.

La ignorància convertida en por és cruel amb qui desitja saber. La por només se sent consolada en l’entorn dels porucs: la por és contagiosa, i troba remei consolador en la por més forta dels encara més porucs. La por és el gran generador i mantenidor del poder.

La por és la gàbia que ens hem fet; i, protegits en ella, ens sentim valents, més valents que els que prefereixen la mar lliure. La por invalida la democràcia; el remei no és suprimir la democràcia, sinó lluitar contra la por.

És clar que la mar lliure pot contenir taurons. Però sovint no són perillosos, perquè estan ocupats en contemplar aquells estranys mamífers aeris que, potser voluntàriament i agosaradament, es submergeixen en aigua salada, on no  poden viure; i ho fan en gàbies.