Jo

Un arbre és un ésser viu. Un roc, en principi, no.

Si mires dos cops seguits el mateix roc, des del mateix punt de vista, veuràs, en principi, el mateix roc.

Si mires dues vegades el mateix arbre, fins i tot si el mires exactament des del mateix lloc, amb la mateixa llum, amb el mateix ventet que li mou les fulles, amb la mateixa pluja que les fa lluir, és impossible que vegis el mateix arbre.

Els arbres canvien. Un arbre és un moviment fluid de diferents arbres que se succeeixen els uns als altres. Si no canviessin, no serien vius.

Jo puc donar un nom a l’arbre, i parlar d’ell amb els fills i els amics. Fins i tot puc refugiar-me sota la seva ombra i batejar-lo, com si fos meu. També puc donar nom als rius; i als amics, i als fills. O a les llengües.

Cada cop que jo dic el nom propi d’una cosa viva, estic referint-me a una cosa diferent. Només a mi em sembla la mateixa cosa; a mi i als que son com jo i pateixen la mateixa comprensió deficitària de les coses del mon. O de les coses imaginades.

El meu cos, format d’àtoms, els canvia cada pocs mesos. Davant d’un plat de patates fregides, n’agafo una, i sé que si me la menjo, els àtoms de patata s’hauran convertit en àtoms humans. El meu record de la primera vegada que vaig fer l’amor és un circuit electro-químic que involucra milions de les meves neurones. La patata fregida que em menjo es convertirà en dipositària o en aliment del record més preuat de la meva infantesa. El cos humà és una màquina que converteix patates fregides en records. O en desitjos.

La meva més gran preocupació d’avui és aconseguir que les patates fregides es converteixin en pensaments místics d’índole exquisida, o en records semi oblidats dels meus primers amors, i no en teixit adipós acumulat en la meva cintura.

Curiosament, el greix que m’incomoda esdevé jo. Els pensaments, volen i son lliures.

Continua