Jo (II)

Deia fa uns dies: Els pensaments volen i son lliures. (Ho deia aquí).

Era la conclusió d’un text. Conclusió tallant, decidida; i absolutament contrària al que el text argumentava, com els lectors han apreciat sens falta.

Els pensaments no son lliures. De fet, només son en tant que estan lligats a algun suport: una ment, un paper, un circuit… Els pensaments viuen en tant que son generats, regenerats o recordats. I, a més, no són autoconscients; ni viuen, ni canvien (un pensament modificat és un segon pensament, lligat per sempre al seu original)

Els pensaments ni viuen ni evolucionen. Poden morir fàcilment, poden ser fàcilment regenerats.

El meu nom, per exemple, és un pensament, una idea, una creació de la ment. En principi, va lligat a mi… en principi. Perquè jo canvio constantment, i el meu nom no. Com una pedra clavada en una espasa en un bosc, el nom no canvia. Si canvia, és un altre nom, un nom derivat.

La llengua és pensament (molts pensaments); pensaments dipositats en sons, en paraules, en lletres, que així poden conservar-se (però no es conserven, és una fal·làcia). És el conjunt de pensaments expressats en àtoms lingüístics el que anomenem llengua. Cada pensament nou l’enriqueix, l’altera; cada pensament oblidat o no entès l’empobreix, l’altera. Cada cop que parlem hauríem de canviar el nom de la llengua, però no ho sabem fer. (

La llengua és viva, i canvia. Està feta d’àtoms de pensaments, que no saben que, a més de ser idees, formen part d’una llengua.  Hi ha il·lusos que, mirant l’arbre que van mirar dies enrere, els sembla que ja l’havien vist abans, que llegint coses escrites en una llengua, creuen que aquella llengua existeix. El riu els ignora, el arbre els ignora, la llengua els ignora: ni el riu, ni l’arbre ni la llengua són essers conscients. No ho poden ser perquè són abstraccions ideals de persones que encara no han entès en què consisteix la vida.

Fins i tot hi ha persones que diu que moririen (volen dir que matarien) per un riu, per un arbre, per una llengua.