Humanitat

Hi ha qui confon humanisme amb antropocentrisme. Humanisme no és posar l’home en el centre de totes les coses, sinó deslliurar l’home dels seus propis fantasmes: ni els xamans ni els sacerdots han procurat per una vida millor, sigui vida humana, animal, vegetal o qualsevol altra.

L’humanisme ens posa en el nostre lloc: ens fa conscients de la nostra responsabilitat i de la nostra llibertat; de la ciència que podem construir i de les cabòries mentals amb què ens podem embolicar. La ment humana no és creació divina; tampoc no és excepcional, i probablement tampoc no és única.

És important que ens acostumem a mirar les coses a l‘escala humana: vull dir humana humana, sense la tecnologia que tant ens ajuda i tant ens confon. Vull dir parlar sense telèfon, mirar sense gravar-ho, escoltar sense altaveus; moure’ns sense cotxe, ser als llocs sense rellotge. I també: escoltar sense estar convençuts que ja sabem el que ens diran; parlar sense repetir, dubtar sovint…

És important que veiem el mon a l’escala del mon. Quan dic mon, vull dir el nostre mon, la nostra cultura, el nostre entorn. No som animals marins, ni vivim a gust en les muntanyes més altes. Ens agrada tenir aigua a prop, i vivim a gust quan hi ha gent envoltant-nos. Necessitem que ens estimin, i ens respectin, i ens acullin. Mentim molt sovint, i sabem entendre i apreciar les mentides de la gent; hem creat un món fictici, de paraules i paper, i (ara) electrons i circuits. Creiem en coses que no existeixen, creiem que allò que no veiem no existeix, no apreciem el futur ni ens serveix de gaire el record del passat… La nostra cultura és molt important. Però qualsevol altra ens seria igual d’útil. La nostra cultura no és la nostra identitat.

És important que veiem el món a l’escala del mon. Vull dir dels continents, del planeta. Diuen que el podem destruir. No és cert: podem canviar-lo de forma, això sí. Podem fer que en ell la vida humana sigui impossible. Amb vida humana o sense, el planeta seguirà rodant… un  temps. Sideral, això sí, però només un temps. No hi ha res definitiu ni etern. No hi ha mons més bons que altres. Som una petita (molt petita) unió de partícules en un mon gran (molt gran). Som (i compto el temps que ens queda) un petit llampec en un circ gegantí d’energia. Un espai de temps tant i tant petit… que no el podem ni imaginar: no ens hi cap, no en sabem.

Però som. No som perfectes, ni justos; més aviat el contrari. No som humils (mare de déu: no som humils!), ni sabem distingir el que és del que no és. Creiem que el mon és nostre. Ai…, creiem que el mon és nostre.

Però som. Vivim poc i curtet, però vivim. Sabem poc i errat, però sabem. Estimem malament i odiem molt: però estimem. Voldríem ser diferents, més grans, més savis, més importants… Ai…

Però som.