Història. Gent.

Llegeixo un llibre sobre la història cultural i política de la Catalunya i l’Espanya del s XX. És un llibre interessant, documentat, precís, que vol estudiar la relació entre el catalanisme, la burgesia i la democràcia.

Estic acabant-lo quan m’adono que no hi ha dones.

Ni una. D’acord, una o dues. La Rodoreda, que surt un parell de cops, la M. A. Capmany, la Teresa Pàmies. Aquesta apareix, però, com a dona del seu marit. No sé si comptar-la. També hi ha la dona del Pau Riba… I alguna altra… No hi ha la dona del Pujol, ni la del Maragall, ni sabem com es diu la filla del Millet… Sabem com es diu el xofer del Pla (amb raó, és important) i el nom de quatre monjos de Montserrat que un dia esperaven mentre el corresponsal de Le Monde escrivia una cosa.

Hi ha centenars de noms. Centenars. I 4 o 5 dones. Els homes escriuen, pensen, es reuneixen, treballen, conspiren. Dinen, pensen, viatgen, decideixen. No hi ha dones.

Primera hipòtesi. La Catalunya del segle XX es va construir només a partir d’una mirada masculina, d’una visió masculina.

Segona hipòtesi. El llibre és parcial i ignora les aportacions i els pensaments i les mirades femenines, que van existir.

No sé quina hipòtesi em preocupa més. Perquè és a partir d’aquella realitat (1) o de la narrativa sobre ella (2) que estem o estan construint el nostre present.

És clar que ara m’adono que, en realitat, tampoc no hi ha homes. No hi ha persones. Hi ha llibres, articles frases, paraules, lletres… Alguna idea, alguna aventura…

No és un llibre sobre els homes (ni sobre les dones), sinó sobre el capitalisme, la burgesia, la política (la intriga, el poder, la supervivència, la venjança).

No és un llibre sobre persones. Només sobre el que deixen escrit o dit, tant si algú ho llegeix o no, si algú ho escolta o no, si és cert o no.

Com ha estat, que hem arribat a confondre Vida amb Bibliografia? O és que, encegats en estudiar el rastre que deixem, ens hem perdut, i hem oblidat que no ens interessa el rastre, sinó qui l’ha deixat? No, no es pot analitzar la cultura estudiant només els seus sacerdots. Potser no podem o no sabem escriure la història d’un poble o d’una gent.

Això no és excusa per quedar-nos amb la història d’un petit grupet de persones que eren homes, i escrivien… O tenien algú que els escrivís.