Llegeixo una vinyeta (Lilith, Palafolls, 2022) que reclama el magnicidi del poderós que ens ha dut a la guerra. L’assassinat, l’homicidi, la mort, la desfeta, el final definitiu i irrevocable, del responsable d’aquesta vigent guerra d’Europa. No és venjança, és defensa pròpia. I no, tampoc no és justícia.
A les guerres no hi ha justícia. Les guerres grans, vull dir les que no són entre tribus ni clans mafiosos ni entre veïns que reconeixen la cara de l’enemic, les guerres grans no segueixen els acords de la justícia, de la reivindicació, dels drets i deures.
La guerra d’Ucraïna, com tantes altres que ens permetem el luxe d’ignorar, són salvatges, destructives, cegues. A la guerra es mata. I punt.
Qui ha decidit que la guerra és una solució o una estratègia, i l’ha dut a terme, és culpable. No d’inhumanitat, ni de genocidi, ni de crims, ni de crueltat. (Potser també). És culpable de guerra.
Diran que hi ha motius. Causes. Reivindicacions. Greuges antics i mantinguts. Diran que l’altre és salvatge, inhumà, genocida, criminal, dictador cruel. Diran que volen la pau. Però fan la guerra.
No hi ha mai motius. Mai.
La guerra reclama mort. La guerra no vol justícia, ni compensació, ni desgreuge. La guerra vol morts: adults, vells, nens. La guerra vol víctimes, cases esfondrades, hospitals cremats, camps desfets. Joies i or amagat entre les runes seran el preu de la batalla perduda. L’exèrcit vencedor necessita butxaques fondes i amples per al botí.
Qui ha buscat la guerra, qui la fa, qui la proclama, no mereix justícia. Sovint els dos bàndols miren de seure en una taula i arribar a acords. Mireu-los a la cara: un dels bàndols que s’hi asseu té la mirada alta, la veu clara, exhibeix l’uniforme del poder; l’altre ha de fer esforços per evitar que els ulls plorin, perquè ve només a demanar la pau.
Que mori, sisplau, qui només vol guanyar la guerra. La guerra desvetllada no reclama justícia: s’alimenta de la mort.