Fum que adorem

Llegeixo en Horse, Wheel and Language, de David W. Anthony, una idea d’un dels clàssics de l’antropologia, Frederic Barth, el qual, investigant sobre els orígens de l’indoeuropeu i de les llengües més modernes euro-asiàtiques, argüeix que les identitats ètniques són creades i renovades constantment en els territoris de frontera, degut al contacte amb els altres. No existeix, segons aquests autors, un nucli estable i fort d’identitat ètnica o cultural que es vagi desenvolupant i actualitzant mitjançant la transmissió genètica dins del grup, sinó més aviat, una renovació i adaptació constant de la cultura, que es forma no en la identitat pròpia, sinó en la construcció que de la nostra identitat fem davant dels altres: dels veïns, dels enemics, dels amics de fora.

Com en l’amor, vaja.

No som qui som, sinó que ens construïm a cada moment d’acord amb el que creiem que el nostre enamorat o enamorada vol trobar en nosaltres.

Com en la vida, vaja.

El meu cunyat no miraria de fer-me mal quan em tusta l’esquena si no fos que ja fa temps que tots els germans esperem d’ell aquesta bestiesa que fa passar per broma afable. El company de feina podria ser una persona cordial i afectuosa, de fet, de nen ho era, però algú li va fer mal i ell va adoptar la mateixa estratègia… Suposo. Potser la mala llet ja li venia de mare, o de pare, i l’alteritat només la consolida.

Som el que llegim, i escoltem i mirem i rebem. Llegim, escoltem, mirem, el que ens agrada o ens agradaria ser, llegim o escoltem allò que ens confirma, sense adonar-nos que en realitat, com en la ceba, no hi ha un nucli protegit per capes de protecció lacrimògena.

Som accessoris de no res, ombres projectades en una paret fosca per cops de vent que alteren un fum imaginari.

I sovint, adorem aquest no res, aquest fum. Ai.