Fronteres, altre cop

Tancat a casa —però és cert que la meva casa és gran i ben establerta, i no m’hi puc pas sentir engabiat— em veig forçat, per motius ben personals, a tornar a dir alguna cosa sobre el nacionalisme.

Ara el clam és, torna a ser: tanquem fronteres! Ja estem tancats a casa, però no és el mateix. Tancar fronteres vol dir: que entrin només els de casa, els de dins. I els altres, a casa seva. Parlo, és clar, no de la “casa”, sinó de la “pàtria”, de la nació. Qualsevol motiu es bo per treure a la palestra l’únic tema important (per a alguns): el nacionalisme.

Potser caldrà recordar alguna cosa: les nacions van sorgir per damunt dels pobles tribals, quan l’organització de la tribu ja no podia donar resposta a les necessitats socials. El concepte de nació, com el de tribu, com el de família, no  és “natural”: és social, és cultural. Si no hi hagués nació hi hauria alguna altra cosa (com de fet ha passat durant bona part de l’existència humana).

Però el “nacionalisme” que ens preocupa ara no és l’antropològic. És el polític.

El nacionalisme polític es basa en la premissa (admirable fal·làcia) que les nacions son les unitats bàsiques de la gestió política. I que la nació ha d’anar unida, s’ha de governar unida, ha de progressar —o decaure— unida. Per llei natural. Aquesta “veritat” va dur a dividir, per exemple, les terres africanes en estats nacionals artificials, d’on deriven encara avui, per a benefici de les elits capitalistes, bona part dels problemes de l’Àfrica actual.

Les nacions —la majoria de les europees— son antigues. Els estats nacionals, no. En el règim anterior a la revolució industrial, els governs no eren nacionals, sinó, en molts casos, personals, familiars. Rússia era el territori particular de la monarquia russa (no del poble rus), França era la casa dels reis de França. Alemanya no existia, Itàlia tampoc. Hi havia l’imperi otomà. Hi havia nacions estat, hi havia estats feudals. Hi havia estats religiosos (cuius regis, eius religio). Arabia Saudí, ara mateix, és un govern familiar; i tenim, cada cop més, estats religiosos, on el poder religiós i el civil no poden ser diferents: el vaticà, l’estat islàmic, l’Iran…

El nacionalisme polític ens vol fer creure que el mon, per llei natural, és, i ha de ser, com els mapes pintats de colors de les escoles volen imaginar: amb línies gruixudes de color negre i capes de color uniforme i lluent en els espais interiors. Fronteres i unitat.

Quan els romàntics deien que el mar era la seva pàtria, era perquè volien transcendir aquella divisió artificial i perillosa. No se’n van sortir, òbviament.

Ara el mon no és, tampoc, dels nacionalistes. Els barcos porten la bandera del seu amo, i una altra, per figurar, d’algun país on es paguen pocs impostos: Suïssa, per exemple, que no té mar. Les elits oligàrquiques, ara, no són nacionals. Són globals, a la seva manera, a la manera de les elits globals, que viuen en el seu propi mon.

La religió més ortodoxa i cega, com el nacionalisme més tancat i cec, s’ofereixen com a solució als problemes que el comú dels mortals afrontem aquests dies. Però no, la intransigència, l’aillament, la persecució d’enemics imaginaris o reals no ens durà a la solució. L’obediència religiosa, tampoc.

Només la fraternitat, la recerca de la igualtat. De totes les qualitats humanes, l’amistat és la més poderosa; la que perdura més, la que no va lligada a la recerca del poder o de la supervivència.

Em direu ingenu, idealista. És clar. Primer, perquè ho soc; i, segon, perquè de qualsevol manera, interessa poder dir que ho soc. Que el mon no pot millorar al marge d’una de les dues veritats fonamentals –i fonamentalistes: la del nacionalisme, o la de la religió. O de totes dues alhora. I està molt i molt clar que tant una com l’altra no estan al servei de la gent, sinó de les elits.

Qualsevol ideologia que es construeix a partir de la definició dels altres, de l’enemic, va en contra de la fraternitat. De l’amistat. De la  humanitat.