Admirem Alexandre el Gran perquè va conquerir i dominar bona part del món que llavors es coneixia. Admirem els herois que lluitaven contra Troia, o a favor de Troia.
Llegim, entre tota la filosofia oriental, amb delectació, L’Art de la Guerra. Considerem Homer el nostre gran poeta originari, i posem en un altar la Ilíada i l’Odissea: la guerra i els seus herois són els pares de la nostra admirada cultura original.
Admirem Juli César perquè va gosar fer el pas agosarat de creuar el Rubicó: Alea Iacta Est!. No volem saber que així va iniciar una guerra no contra els enemics de Roma, sinó contra Roma. Va creuar el Rubicó per lluitar contra el seu poble, no a favor d’ell.
Llegim amb delectació, a les escoles (potser ara ja no, es llegia fa uns anys), la Guerra de les Gàlies, que sembla que va escriure el mateix César.
Admirem Constantí, que, invocant la creu, va guanyar la batalla que el va dur al cim del poder, i venerem el seu nom perquè va establir la religió catòlica com la religió de l’imperi romà. No volem saber que la batalla no era, tampoc, contra un enemic de l’imperi, sinó contra un altre general (i també emperador) del mateix seu imperi romà.
Llegim (o ens sabem de memòria) el Credo, el “Crec en un sol déu, totpoderós…”, i potser no som conscients que són paraules escrites pel mateix Constantí.
Admirem Napoleó, que va ocupar mitja Europa, i la volia ocupar sencera. No sé si som conscients que, fent la guerra en nom de les idees de Llibertat, Igualtat, Fraternitat, el que feia era lluitar contra les idees de Llibertat, Igualtat, Fraternitat.
Llegim amb delectació Guerra i Pau, i no sé si entenem que en la novel·la, Napoleó no és el dolent perquè fa la guerra, sinó perquè és l’enemic.
Admirem Caterina la Gran. Admirem Pere el Gran, Tsar de Rússia. Ho fem per la força que van demostrar en el domini dels territoris en les guerres que van protagonitzar. Admirem els guanyadors de la guerra de la Independència (de qualsevol guerra d’independència): no els admirem per patriotes, sinó per guanyadors. Els perdedors no els admirem. De la segona gran guerra recordem el noms dels generals. També dels dictadors.
Llegim aventures de guerres galàctiques. Llegim heroïcitats i conquestes… Cantem Waterloo, i enlairem banderes i plorem amb els himnes… Banderes de guerra, himnes per anar a la guerra.
Seguim pensant que l’amor és cosa de dones, i la guerra és el que ens fa homes.
Ai, Europa! Duus el nom de la víctima d’un rapte…
Europa, ai, disculpa’ns: ens sentim confosos ara que, altre cop, com sempre, com sempre en la història, ets escenari, Europa, d’una altra guerra.