Escriptura, escriptures.

Hi ha dos tipus de llengua. La parlada, i l’altra. L’altra, en realitat, no és una llengua, només una derivació de la primera. És a dir, hi ha una llengua, i és la llengua parlada.

La llengua escrita és una tecnologia admirable. Ha permès que l’espècie humana arribés a un nivell de creixement cultural impensable. La llengua escrita és memòria (i també oblit); és certificació de veritat (o de falsedat). Anul·la els efectes del pas del temps, i evita molts dels efectes de distància entre llocs. És una màquina del temps, i un mitjà de transport. És un notari, un dipositari, una tomba on els morts segueixen vius.

Confiar en el text escrit per a recordar, deien els antics, ens farà perdre la memòria. Ara sabem que tenien raó. Confiar en la veritat escrita i no en la veritat de la paraula ens farà desconfiar els uns dels altres, creixeran la mentida i l’engany, la falsedat dominarà la terra. Sí, ho sabem. Però, ai, la llengua escrita és tan útil! No ens podríem passar sense ella. (Sí que podríem, la gran majoria d’espècies vives no tenen escriptura, de fet moltes encara menys, no tenen ni llengua). Podríem passar sense llengua, sense escriptura. Però llavors no seríem humans, vull dir que no seríem els humans que som ara.

(A alguns ja els estaria bé, diuen: així no podríem destruir el planeta. No els nego la raó, però jo prefereixo saber que soc humà a no saber que no ho soc).

El  problema de la llengua escrita és que, com totes les forces poderoses incorporades a un sistema, tenen la voluntat d’apoderar-se del sistema. De fer-se imprescindibles, i, encara més, de fer-se essencials. Com la segona mare en els contes infantils, que maltracta la filla del primer matrimoni (ai, que masclistes ens resulten ara els contes infantils), la llengua escrita, memòria de la parlada, es planteja com a objectiu, no solament suplantar-la, sinó fer-la oblidar. O pitjor, menysprear-la.

Només qui sap escriure és home de veritat (en sèrio, hi ha gent que ho afirma). Només qui té accés directe a la cultura escrita es pot considerar culte. Només qui té escriptures de propietat té propietats. Només qui té nom escrit té nom. Diuen.

I ara, pitjor. Qui no té nom escrit en un paper, no solament no té nom: tampoc no té drets. Si no tens drets de persona, no ets persona. Si no tens papers, no existeixes. Sí, existeixes: com animal, com esclau, com exemple del que una persona seria si no fos persona.

Un passaport serveix per creuar fronteres (aquelles ratlles imaginàries, tan reals, ai). Un document serveix per certificar el que hauria de ser evident: soc.

Deien abans: Penso, ergo existeixo. Dita caduca!
Diuen ara: Tinc papers, soc. No en tinc, no soc.

De petit em deien que la humanitat progressa, que la cultura ens fa ser millors, que la civilització ens duu endavant, a un objectiu teleològic segur… La teleologia ja no té prestigi.
Ara caldrà veure si podem salvar la cultura, si, tot i saber escriure, ens podem comprometre a millorar la nostra condició humana.

No em sembla que sigui impossible… encara.