Escola. Casa.

El tancament de les escoles ha causat un daltabaix considerable a les famílies: ara tenen els nens a casa. I, a més, confinats, tot el dia, o amb alguna hora permesa de passeig.

Com que molts pares tampoc no han pogut anar a treballar, no s’ha generat un problema temut de desatenció. Perquè l’opció dels avis, ai, tampoc no ha estat disponible, confinats i aïllats a casa seva. O a la residència.

Hi ha veus que reclamen, immediatament, la reobertura de les escoles.  Per diversos motius: perquè la canalla ha de tenir contacte amb gent de la seva edat (socialització, en diuen); perquè l’escola els garanteix un àpat diari (menjador, en diuen); perquè les escoles són un espai segur (sense fums de tabac, sense violència intra familiar o de gènere…).

Ja fa molt de temps que campa lliure la idea que l’habitat natural de la canalla és l’escola. Des de ben petits i fins als 16 o 18 anys. L’escola és la institució social ideal per als primers anys de la vida; de fet, fins a l’edat adulta. De l’escola al taller, o a la barra de bar. Sovint no ho diuen, però de pas, això permet que els pares i les mares puguin anar a treballar, és clar.

I estem assumint com a naturals, com a necessaris, alguns fets socials que no ho són: les cases, els habitatges, estan pensats per a una parella amb nens (i, si cal, gossos). És a dir, per a una generació, només una. Això impedeix, és clar, que els fills tinguin vida pròpia i autònoma, de no ser que tinguin també una casa (o un pis) propi i autònom. Això impedeix, també, que els avis puguin viure amb la parella – mestressa de la casa. Els avis no hi caben, com no hi caben els joves.

Si l’escola és l’habitat natural de la canalla, les residències són l’habitat natural i necessari de la gent gran.

Jo em vaig començar a adonar de la realitat que ens preparaven quan, en la reforma educativa, la primera estructura que es feia necessària era la tanca perimetral de les escoles. Les escoles s’havien de tancar. Com les residències d’avis, que no permeten una cosa tan òbvia com sortir i entrar. Com que molts avis no poden, o no volen, sortir al carrer, fem que els avis no puguin sortir… Jo ja era gran, innocent de mi, quan em vaig adonar que les eines de confort i seguretat poden convertir-se en espais tancats. Tancats.

És això el que volem? Per això lluitem, hem lluitat i volem seguir lluitant?

(Per cert, per si de cas algú no se n’ha adonat: en cap moment no he parlat d’aprenentatge, ni de transmissió de coneixement, ni de millora personal). De fet, no he sentit cap queixa per l’aprenentatge que s’està deixant d’adquirir. Només per poder passar de curs.

Ai, l’escola.