Els noms propis.

Els noms propis són fantàstics. Si no existissin, els hauríem d’imaginar (i això és el que va passar, és clar).

Un nom propi no vol dir res. Res.

Com que els fem servir sovint, alguns comencen a voler dir alguna cosa: “Sam” implica “masculí” (però no sempre). “Lluna” és la lluna… però ara hi ha nenes i noies que es diuen “Lluna”…

Els noms dels territoris poden dur-nos a creences errònies: si diem “Texas” potser pensarem en Estats Units d’Amèrica, però no fa gaire que “Texas” no era territori dels EUA, més aviat territori enemic dels EUA. I la mateixa “Cuba” que ara implica comunisme i tabac fa uns anys implicava colonialisme, casinos i prostitució.

A més, sovint els noms dels llocs es converteixen en els noms de la gent que hi viu. Podem dir “Califòrnia sol votar demòcrata”, i no volem dir “Califòrnia”, sinó “la gent que ha votat a Califòrnia”. I, de pas, oblidem la gent que ha votat republicà a Califòrnia, que és molta. Oblidem, esborrem, ignorem…

Diem “els estats del sud lluitaven en contra dels estats del Nord a la guerra”. O “els estats del sud eren partidaris de l’esclavitud”.

Ho hem llegit centenars de vegades: “el sud era partidari de l’esclavitud”, “Texas volia mantenir la institució de l’esclavitud”. Curiós, perquè llavors el nostre oblit és més significatiu. Per exemple, a Texas, el cinquanta per cent de la gent era esclava. Ens hem oblidat de comptar-los, quan hem dit “Texas”? O hem oblidat també, ai la memòria fràgil, que només el vint-i-cinc per cent de blancs tenia esclaus? Vol dir que, si imaginem mil persones, cinc-centes eren esclaus, 125 blancs tenien esclaus, i la resta, 375 blancs ( o “no negres”), ni tenien esclaus ni deixaven de tenir ganes de tenir-ne, i si tenien ganes de no poder tenir esclaus, van lluitar en un bàndol equivocat de la guerra.

Però diem “Texas”, i llavors estem dient, potser sense voler-ho dir, que els negres de Texas no són de Texas. Ni ho diem, ni ho deixem de dir. No són de Texas, ai, perquè els negres no són.

I, si voleu, podeu buscar altres exemples, és clar. Proveu de dir, en veu alta, “els catalans”, i mireu d’afegir-hi alguna cosa… Què tal?

Són fantàstics, els noms propis.