El preu del bon vi

Com ha de ser, si un hom vol integrar-se en els cercles de les classes sibarites, tinc un amic que s’entén de vi.

Per a mi, el vi és com la poesia. De fet, millor. Donat un poema modern —diguem escrit després de la mort de Franco—, em sento incapaç absolutament de decidir si és un bon poema o no; més: si és un poema, o no.

Pel que fa al vi, puc distingir entre un vi de menú de restaurant de platja (em fa venir cagarrines,  i per això l’uso) i el vi que al súper em costa entre 10 i 20 euros. No sé distingir entre un de 15 i un de vint-i-cinc, que sovint em semblen prou bons i dignes de no menjar-hi formatge. No he tingut experiències més enllà dels 30 o 40, però el meu amic em diu que, un o dos cops a la vida, un hom ha de decantar un vi de la ratlla dels 300… Parla per experiència, i me’l crec.

L’altre dia, fent una cervesa (jo no  tenia cap vi digne del nom), ens va assaltar una qüestió: per què hi ha bodegues que fan vi dolent. La tècnica de fer un vi digne és prou coneguda: no hi ha gaires secrets. Qui vulgui, pot fer un vi de qualitat suficient i plaentera. Però hi ha empresaris que, sabent el que fan, fan vi dolent. Vi que no beuran mai. Vi que juraran que no fabriquen. Vi que un restaurant de barri o  de platja compra a dos euros, o menys, inclòs transport, botella i etiqueta.

Admetem suggeriments, perquè no ho vam resoldre.

I, de pas, si ens voleu ajudar, podeu entrar també en un altre tema: per què es publica literatura dolenta. Això sí que tothom ho entén (vull dir tothom que llegeix més de quinze o vint llibres l’any). Hi ha llibres molt bons, hi ha llibres bons (molts), i hi ha llibres dolents. Mal escrits, sense rigor, sense emoció, sense sintaxi…

Diuen els llibreters (i molts editors) que es publiquen massa llibres. Llavors, a veure, sisplau: per què es publiquen segons quins llibres?!

(Una pista: una amiga meva, gestora d’una formació musical i coral, em confessava un dia —no li he perdonat mai— que sovint, segons on actuaven, no s’esforçaven gens ni mica en fer bona música: —A ells ja els hi està bé, no ho noten…). (Una altra pista: conec un cantant, prestigiós, a qui admiro i que he deixat de seguir, perquè, un vespre, en una actuació en un poble de comarques, era tan evident que no li venia de gust cantar, que ell mateix s’avorria… Però no va retornar pas el preu de les entrades, ni va demanar disculpes… Simplement, va cantar malament, a desgana, ulla llarga actuació penosa i vergonyant…)