El cafè

Vaig al cafè a fer un tallat. Per culpa de la pandèmia, que ha fet evidents les limitacions de la nostra lluita contra els microorganismes, me’l serveixen en un got de paper. Rebutjo, per consciència ideològica, la tapa de plàstic, cosa que em provoca una mica més de desencís. El cafè, per a molta gent, no és una beguda, sinó un ritual de companyia.

Un cafè és un remenar de cullereta mentre escoltes el que et diuen; un cafè és remenar un sucre que fa anys que has deixat de prendre, un cafè és un rajolí d’alguna cosa destil·lada barrejat en el cafè, un cafè és contemplar l’escuma cremosa. Un cafè és escoltar com qui no escolta i parlar com qui no parla. Beure sense beure.

Un cafè és, si es fa al bar, un camí de conversa i de silencis.

Un cafè és, si es fa al bar del poble o del barri, un ritual de petits gestos culturals que defineixen la nostra saviesa col·lectiva. El cafè en un establiment públic és un exemple ben fidel de la nostra cultura.

L’home primitiu, naturalment, no bevia cafè. Els habitants de les zones on es conrea la planta, hereus d’aquells que no la conreaven, sinó que simplement en collien els fruits, tenien i tenen, si de cas, un contacte directe amb la  planta, amb les seves fulles i amb els seus fruits.

Nosaltres hem maldat per defugir el contacte directe, o per embolcallar-lo de sofisticades tecnologies que transformen la planta del cafè en una altra cosa. I que ens han transformat a nosaltres encara més. Hi ha molta distància entre la planta del cafè i el líquid negre que tinc al meu vas de cartró. Hi ha molta distància entre aquella gent que podia collir les fulles i les boles i dur-les a la boca per mastegar-les  directament, i la gent que som ara.

La distància que hi ha entre nosaltres i el cafè és la distància que hi ha entre nosaltres i el món. Entre la pell i el món hi ha la roba: mitjons, sabates, pantalons, calces o calçotets, samarreta, camisa, brusa, jaqueta, abric, bufanda, gorra, barret. I auriculars, i ulleres. I, ara ho hem arrodonit, mascareta.

Tots els forats pels quals el món entra o surt del nostre cos els cobrim. De fet, cobrim quasi tota la pell, però, especialment, els forats, les portes. I si no els cobrim, perquè encara no en sabem prou, mirem d’alterar el que en surt, el que vol entrar: no deixem entrar tota la llum, no deixem entrar els colors, no deixem entrar el so (ho fem afegint-hi un so, perquè no sabem generar silenci). Ara ens tapem la boca i el nas…

Entre nosaltres i el cafè hi havia molta cultura. Alguna ja la ignorem: el cafè es cull, s’asseca, es neteja, es torra, es mol, s’ensucra, es barreja, es sotmet a contacte amb aigua calenta, es sotmet a pressió… i ens bevem l’aigua que hi hem forçat, ignorant la massa negra de pols humida que genera.

Però hi ha molt més: entre nosaltres i el cafè hi ha la cullereta. I hi ha la tassa, que s’agafa només amb dos dits, no amb la mà sencera. I entre nosaltres i el cafè, a més, hi ha un platet, i, de vegades, entre el platet i la tassa hi ha un full de paper. I, quan hem begut, de seguida cal eixugar els llavis, i netejar, si és el cas, el bigoti. Per dur la tassa i el plat des del mostrador, el cambrer ho fa amb una safata. La nostra cultura és la cultura de la distància, de l’obstacle, de la separació. Ens separem de la natura, ens separem del que ens alimenta, ens volem separar d’allò que encara som.

La roba ens separa. Les parets de les cases ens separen. Les taules ens separen, les cortines, els envans. Els cotxes, sobretot els cotxes, ens separen.

El virus ha fet que ara ens trobem una mica més a prop del cafè: no hi ha safata, ni platet, ni cullereta. A canvi, no ens podem seure a fer el cafè, és a dir, a parlar una estona.

I em pregunto, mentre prenc el cafè, si la nostra parla, el que diem i el  que escoltem, és part d’una tecnologia que ens apropa… o d’una tecnologia que ens separa.

Quan puguem, fent un cafè, en parlem.