Cultura contra natura

Llegeixo un article d’un científic, Fernando Valladares, que pren partit en la guerra entre el coronavirus i l’espècie humana. Com que només he llegit l’entrevista, i encara, no  sé ben bé si Valladares voldria o no que l’espècie humana guanyés aquesta guerra… En tot cas, queda ben clar qui n’és el responsable, segons ell.

L’ecosistema, eufemisme de “natura”, té un comportament relativament ben conegut, a partir de Darwin: la llei del més fort, la llei que en deien “de la selva”. Guanya el més fort (en cada moment, sincronia), i perdura qui millor s’adapta (en el decurs del temps, diacronia).

L’home, que forma part de la natura, segueix en ella el mateix comportament: s’imposa qui pot imposar-se. Però.

Hi ha un però: l’home és un animal social. Això vol dir que la manera “natural” que té l’espècie humana per viure és la societat, el grup. Com les sardines, els elefants, i moltes altres espècies: formigues, per exemple.

Però. Aquest és el però: l’home, en la seva adaptació “natural”, ha desenvolupat una eina, la més poderosa, la que l’ha situat en la posició hegemònica que ocupa. Aquesta eina és la cultura, és a dir, la transmissió no genètica de coneixements entre els individus de l’espècie. I, atenció, la cultura és, fonamentalment, diacrònica: perdura i millora en el temps.

La cultura és l’eina amb què l’espècie humana lluita per la seva supervivència.

Altrament del que opinen alguns, no és la cultura (globalització, comerç, luxe, consum energètic, …) la que ens ha dut a aquest problemes. No: la cultura ha estat (i és) la solució. Sense la cultura, seríem una espècie com qualsevol altra. O, segurament, no seríem. Sense cultura  (foc, roba, casa, ramaderia) no hauríem perviscut, sense cultura (química, electricitat) no tindríem la vida que tenim… És a dir, no tindríem vida. Ningú no pot imaginar que l’espècie humana hagués arribat al paleolític, per dir alguna cosa, si no hagués estat per la cultura.

La cultura (la lluita contra la natura, la lluita dins de la natura contra tots els competidors) és l’eina que tenim. No en tenim cap altra.

Elogiar la natura, a més de ser una posició idíl·lica i ingènua en què molts s’extasien, significa elogiar la llei del més fort. Qui pot, mata; qui no pot, mor. Qui pot, perviu i genera descendents; qui no pot, no.

Alguns imaginen un món sense espècie humana, i, fins i tot, imaginen que aquell món seria idíl·lic i pacífic, de color rosa i música suau de fons. Ai.

No, jo no el voldria. Ni tampoc voldria que el món actual s’allunyés, com ho està fent, de la sinergia cultural que ens manté vius: la certesa, la voluntat creadora de certesa, que la societat té l’objectiu d’afavorir la vida i el benestar de tots els humans. No, com passa ara, que afavorim més el benestar d’uns quants i no tant el benestar de tots. Però això és un altre tema: la temptació d’aplicar a l’espècie humana una llei natural, no cultural: la llei de la selva.