Cinquanta ombres de gris i un punt de color.

Diu que hi ha animals no  humans que poden percebre més colors diferents que els humans. Diuen que n’hi ha que no distingeixen colors, però que poden diferenciar entre centenars de grisos diferents.

Els humans podem percebre més de cinquanta grisos (si hem de fer cas a la literatura) i un arc de sant Martí força variat. Tots els humans? No. Sembla que no. Hi ha humans que, sigui per falta de pràctica, sigui per dèficit natural, no saben distingir més enllà del blanc i negre. Ni colors, ni grisos: blanc i negre, binari. Sí o no, ara o mai, amb mi o contra mi. Ells o nosaltres.

Empaqueten, encapsulen, redueixen, tanquen, limiten, simplifiquen, fan via, no dubten, no creuen en el purgatori, ni en els llimbs: al cel o a l’infern, per a tota l’eternitat.

S’ho fan fàcil, no els cal pensar gaire. Especialment, perquè aquesta limitació funcional sovint va acompanyada d’unes bones crosses: saben què han de llegir, quines veus escoltar, qui té la visió correcta per dur-los pel bon camí.

Ells ho tenen fàcil. Conviure amb ells no ho és. No admeten dubtes, no es permeten vacil·lacions, no suporten reflexions ni temps d’espera. No saben anar sols, i consideren perillosos els caminants solitaris. Buscar un camí propi és dubtar del camí segur, marcat.

Els veureu en grup, cantant, segurs que trobaran algú que els rebi a la fi del camí (que és la mort, és clar). Els veureu satisfets d’ells mateixos, joiosos, i se sentiran magnànims si, cansats de buscar un camí propi que no trobeu, cansats de topar un cop i un altre contra perills que ells no han vist ni han patit, decidiu afegir-vos al seu navegar.

Us hi podeu afegir. Si no en un bàndol, en un altre, si no amb els blancs o amb els negres, amb els blaus o els vermells, no importa el color… (Recordeu: han decidit no distingir-los)

Però, si ho feu, si us ajunteu a la colla, us perdreu el color. Perdreu el plaer de dubtar, i el temor de confondre-us, i la por de morir insatisfets. Com aquella vaca que era cega i anava sola, el vostre camí serà ple de rocs i soques on topar. I és possible, si teniu sort, que també en aquest camí trobeu companyia: amics, amigues. Fins i tot amor i amants… (Que, us aviso, no sempre pensaran com vosaltres, no sempre us seran fidels, no sempre us faran costat del tot… Millor que no.)