Binari? Analògic!

Abans tot era més fàcil. Ho dic, per caminar pel carrer. Hi havia el lloc dels cotxes i el lloc dels vianants. Amb rodes o sense rodes. Fa un temps la cosa es va complicar. Les bicis anaven pel lloc dels vehicles, és clar, però la veritat és que resulta perillós, perquè els cotxes van com bojos, i són més forts, i més coses. Els carrers s’han hagut de fer més complexos: un lloc per als cotxes, un altre per a les bicis, i un altre per als vianants. De dos a tres. Sembla poc significatiu, no trenca cap esquema.

Doncs, sí, en trenca. Passar de dos a tres trenca esquemes. El binari és fàcil: zero i u, blanc i negre, dreta esquerra, bo dolent. Ai, si tot fos binari! Dona i home,  XX i XY.

La complexitat es produeix per dues circumstàncies. Primera, que l’espècie humana, molt llesta i intel·ligent, resulta que té un entorn mental força estret. Distingeix molt bé entre jo i els altres, entre dalt i baix, entre nit i dia, entre mar i cel, i també entre terra i mar. Però no li facis entendre distincions més afinades: els que no són jo ni tampoc “altres”, el que hi ha entre la terra i el cel, els crepuscles, les platges, les maresmes. Més difícil. Més indeterminat, menys exacte. Ni blanc ni negre, sinó gris.

I la segona raó: no hi ha gris, sinó cinquanta ombres. On hi havia un parell de posicions, si en consideres alguna més, la cosa explota: si al duet vehicle – vianant li fas fer lloc per a les bicis, aviat tindràs patinets, ciclomotors, monopatins i no sé quantes coses més. Acceptes els drets de tota persona a tenir la identitat que vulgui, i ja veus el que  passa, que resulta que has de comptar també amb els i les trans, els bi, etc., etc. etc.

La meva mare, que fins que no va ser gran no havia vist mai cap negre, i que havia après a les pel·lícules que en alguns països hi havia rentamans per a dos tipus de persones (white – coloured), no ho va entendre mai, crec. Com que hi havia les pelis de l’Oest, amb indis, no veia clar lo de les dues (i només dues) opcions: “I els indis, on es renten les mans?” El meu pare ho tenia clar: “No, nena, a los indios los matan directamente”.

Que suposo que és el que voldrien fer alguns ara, amb els gais, les lesbianes, els bisexuals, els trans i les trans… I amb tot allò que trenca esquemes. No diré que en molts casos l’odi contra allò que és diferent, o que no s’ajusta a la norma binària, no sigui producte de la dolenteria natural o de l’educació rebuda. Però em temo que, de vegades, és enyorament de la simplicitat.

Ho volem fàcil. Abans, com en la infantesa, ens ho feien fàcil: home o dona. I punt. I l’home en primer lloc, és clar. Ai, la gent voldria que tot fos fàcil i senzill i apamat i segur i fidel…

Però no és així: no és la física quàntica, ni la indeterminació de Heisemberg, ni el gat de Schrödinger que ens volen deixar esmaperduts. És que la realitat és complexa.

I podem fer dues coses: mirem d’entendre-la, o no.

[Hi ha una tercera opció, encara, és clar: ens fem religiosos. Però avui no volia parlar de religió, més que res perquè si encetes el tema, no s’acaba mai: cristians, mahometans, confucians, budistes. Qui sap.]