Bilingüisme

Jo, bilingüe? Noooooo.

Hi ha gent que no sap distingir la llengua de la gramàtica.

Hi ha gent que no sap distingir un arbre de la botànica; que confon la calor amb el termòmetre.

Les gramàtiques són anàlisis (seriosos i respectables) de realitats. De vegades, l’encerten; sovint, no hi arriben. Dir que la llengua (qualsevol episodi lingüístic)  ha de respectar la gramàtica és com dir que les taronges han de saber biologia abans de créixer. Les taronges creixen; els humans, inquiets, curiosos, intenten esbrinar com ho fan: fantàstic.

Fantàstic fins que comencen a classificar les taronges en taronges i taronges bordes.

Jo parlo. El conjunt de tot el que jo he parlat, parlo (i parlaré) és la meva llengua. La llengua del meu barri és la llengua de tota la gent que viu en el meu barri. La llengua del meu país és la llengua de la gent que forma part del meu país. (Si els meus paisans, alguns, tenen problemes per saber qui forma part i qui no del meu país, és el seu problema. No és el meu problema. No és el problema de la gent. El problema de la gent és, precisament, la gent que vol saber qui forma i qui no forma part del país).

Diuen que la llengua és el conjunt de normes que jo segueixo quan parlo. No. Això és la gramàtica. La gramàtica és feta per homes. Alguns gramàtics són llestos i eficients. Alguns, no tots. Hi ha gramàtiques bones, ben fetes. Algunes, no totes.

La llengua és el que parlo, parles, parlem, parlen. Tot. La llengua no entén de parlar bé o de parlar malament. La llengua no és ortografia, ni ortotipografia, ni ortosintaxi, ni ortoparemiologia diacrònica.

La llengua la faig i la desfaig. La fem i la desfem. Parlo, parles, parlem, parlen. La meva llengua no distingeix entre llengües. “Taula”, “mesa”, “silla”, “cadira”, són termes de la meva llengua. El nen que a un avi li diu “avi” i a un altre li diu “abuelo” no està parlant dues llengües, està parlant una llengua amb vocabularis diversos segons el destinatari, segons la funció, segons l’emoció. Llavors arriben els gramàtics i diuen que el nen parla dues llengües.

El taronger del meu pati no fa dos tipus de taronges: fa taronges. Però tinc un roser que fa flors de dos tipus, cosa que té admirat el meu biòleg de capçalera, que en vol fer un article per a una revista del ram.

Jo no parlo dues llengües, la meva llengua és tot el que jo parlo. Tot. Sense moral, sense necessitat de millorar la llengua (millorar la llengua!), sense sentir vergonya de no saber distingir l’atribut del  predicatiu. Un taronger ben esporgat. Un jardí ben net, escombrat. Polit.

Hi ha gent que parla i jo no l’entenc. Perquè no he parlat prou amb ells. Tres mesos, i ens entendrem. Parlem.

Quan jo mori, morirà la meva llengua. Què hi farem. Panta rei, diuen. I jo ja no podré opinar, ni falta que fa.