Banderes a l’àgora

Polítics a la presó, o a l’estranger, per les seves promeses… Trobadors a la presó (o a l’exili) per la lletra dels seus versos.

Si no fos pel respecte a les persones afectades, seria cosa de riure. Ni les promeses dels polítics ni les lletres dels versots pertanyen al terreny de la realitat, i encara menys de la realitat punible. Lenin no és execrable per les seves arengues des del tren o des de les bastides; Hitler no és execrable per la lletra de la seva Kampf; tots dos ho són pel que van fer amb la gent, quan van dur a la pràctica el que prometien. Potser se’ls hauria pogut jutjar per amenaces… Però era difícil de fer-ho perquè la gent els aplaudia.

Hi ha gent que no sap distingir la paraula dels fets. També hi ha gent que no entén que la paraula sovint és performativa, i llavors es pot jutjar com a performance, com a fet, perquè ja és més que una paraula. Hi ha gent, també, que no sap distingir entre una paraula, una performance, un desig… o un fet.

Ara bé, els fets solen ser fàcils de distingir de les paraules. Jo puc llençar una paraula al vent. I també puc escriure la paraula en un drap i fer-la servir de bandera. Llavors, si onejo aquell drap, no estic fent servir la llibertat d’expressió, sinó la llibertat d’onejar banderes. I no és el mateix.

També puc posar una bandera al meu balcó. Qui diu bandera, diu un paper amb paraules. Les pancartes als balcons tenen el problema que no poden ser gaire llargues. Han de ser curtes, contundents, de lletra grossa i tinta ben visible. La lletra grossa, contundent, visible, s’adiu poc amb la subtilesa. Lliga més aviat amb els aplaudiments, amb les proclames, amb la veritat unívoca.

Les banderes parlen. En una àgora plena de banderes, les paraules no hi caben. Només hi cap l’aplaudiment, només els crits. Les banderes, a l’àgora, impedeixin que es parli: tot està dit, tot està proclamat. Les banderes, a l’espai públic, ocupen el lloc de les paraules; les unes o les altres hi són sobreres; les unes no s’adiuen de cap manera amb les altres. De no ser que diguin només una cosa, sempre la mateixa cosa, i cap altra.

Per això, si volem parlar, ho hem de fer en un espai net de banderes.